Messi i la crisi reputacional del Barça
PHOTO BY MANUEL QUEIMADELOS ALONSO/ GETTY IMAGES
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on email

Que el millor jugador de futbol de tots els temps vulgui marxar del Barça és la demostració que el talent no és suficient si no hi ha un projecte i una estratègia que li doni forma. En l’era Messi, en l’era Xavi i Iniesta, en l’era Puyol i Piqué, el Reial Madrid ha ampliat la distància en Champions que tenia amb el Barça.

El talent, la intel·ligència  i les habilitats individuals s’esvaeixen si darrere no hi ha una missió, un propòsit i una estructura professional que els doni sentit i que aportin al club aquesta força moral que només proporciona la confiança i la reputació. I això és una cosa que va molt més enllà del terreny de joc.

Aquestes últimes setmanes s’ha escrit molt sobre la crisi esportiva, econòmica i institucional del club. Però hi ha una altra crisi que és causa i origen de totes les altres: la crisi reputacional. Vivim en l’economia dels intangibles. El valor d’un club de futbol, com de qualsevol empresa, no ve determinat només pels seus actius físics, sinó també per les percepcions dels grups d’interès.

Uns grups d’interès que són els centenars de milers de socis i seguidors a tot el món, els anunciants, els patrocinadors, les grans cadenes de televisió, que poden apostar per uns drets de transmissió o no, i els grups inversors que estan pensant si arriscar els seus diners o no en un projecte estratègic i de futur per al club.

La clau de l’èxit a mitjà termini rau a fer les coses de tal manera que s’incrementi la reputació de la marca. Només d’aquesta manera les grans institucions aconsegueixen millorar el seu valor diferencial respecte dels competidors, i la seva credibilitat i admiració entre els grups d’interès. La reputació crea o destrueix valor.

Si prenem com a referència el valor total del conjunt d’empreses cotitzades d’Europa i els Estats Units, s’estima que més del 50% de la seva capitalització de mercat ve determinat per l’intangible de la seva reputació. Les organitzacions empresarials i els grans clubs esportius ja no només competeixen entre si per les finances i la mida, sinó també per aconseguir i conservar el respecte, la confiança i l’admiració, que fan possible el suport dels grups d’interès, que són, en definitiva, els màxims responsables dels seus resultats econòmics.

El valor de la marca

Quan la institució ha deixat d’identificar-se amb els seus valors, ha deixat de reconèixer-se en la idea que li dona sentit i ha tingut més por de perdre el seu talent que voluntat per donar-li forma, el fracàs ha arribat en tots els àmbits. També en l’esportiu. Però les derrotes als camps de futbol, i més encara les derrotes doloroses i conti- nuades, com ens ha ocorregut en les últimes edicions de la Champions, són l’efecte de causes molt més profundes, que acaben no només en golejada, sinó en la pèrdua de solvència reputacional i econòmica.

Els fitxatges són importants i qualsevol equip depèn dels seus cracs. També, el Barça. Però el Barça no sortirà del pou amb un nou davanter, sinó quan torni a concentrar-se en la seva idea i sigui capaç de donar-li una forma professional, coherent i convincent. El pròxim president del club haurà de liderar, amb l’equip tècnic, la renovació de la plantilla, però sobretot haurà de reconstruir l’estructura empresarial i tornar a la idea que ha fet del Barça un club d’èxit i prestigi mundial.

En el context de la crisi econòmica, serà imprescindible també que el nou president i la seva junta siguin capaços de projectar el club i multiplicar el valor de la seva marca, de gestionar amb eficàcia i màxima transparència les relacions amb el poder, i de treballar cada dia per aconseguir de nou l’admiració de tots.

L’ansietat pels títols condueix a la derrota. El cop de talonari és un exhibicionisme, en general estèril, de xeics àrabs. Els resultats només arriben perseverant en la intel·ligència i en la qualitat. La reputació no té dreceres.

Afortunadament, el Barça no és una societat anònima. Almenys, fins ara. Però que no sigui una empresa no significa que pugui funcionar al marge de les lleis de la gestió empresarial i de la lògica del mercat.

El FC Barcelona ha funcionat quan ha respost a una idea, a un propòsit, a un model; i ha deixat de funcionar quan les coses s’han fet per inèrcia i sense cap criteri.

Des de Cruyff fins a Messi, quan el FC Barcelona s’ha mantingut fidel al projecte reconeixible, i a una clara i precisa idea del futbol i de la qualitat, els títols han arribat, l’estabilitat ha sigut la norma i la reputació del Barça a tot el món s’ha imposat com un actiu valuós i envejat per tothom.

Subscrigui's a la nostra newsletter

More
insights