Viure en temps interessants
Young Protesters Protesting at the street. Photo by
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on email

Prospectiva temptativa d’un segle ple d’incerteses.

Els anglesos tenen una expressió molt característica, anomenada la maledicció xinesa, que diu així: “Que visquis en temps interessants”.

La gràcia de l’expressió està en l’ambigüitat del seu significat. Si algú ens desitja que visquem en temps interessants, no acabem de tenir clar si estem davant d’una maledicció o davant d’una benedicció.

Personalment, crec que en general preferim que els temps siguin poc interessants.

De fet, i simplificant molt, podríem dir que la història és precisament el resultat de diverses solucions trobades pels humans al llarg dels anys, per fer que la vida sigui cada cop més previsible i, per tant, menys interessant. Així doncs, m’inclino a donar la raó als anglesos quan qualifiquen l’expressió de maledicció.

Em proposo compartir algunes idees al voltant de tot això.

Primera part. La millor època per viure

Steven Pinker és un psicòleg nord-americà de la universitat de Harvard que en els últims deu anys ha escrit dos llibres que l’han convertit en l’apòstol mundial de l’optimisme. En tots dos volums, aquest professor desgrana un rosari de dades que demostren que el nostre temps és, objectivament, el millor per viure en tota la història de la humanitat.

Pinker ha treballat com una formiga recopilant informació de tota mena de fonts. El seu mètode és molt rigorós i la seva investigació ha rebut grans elogis per la seva meticulositat i el seu abast.

Em faré ressò d’algunes dades que ha recollit. Referint-nos a la humanitat en el seu conjunt, avui hi ha menys guerres i menys morts per violència que mai. Segons estimacions de Pinker, a la prehistòria el 15 per cent de les morts eren violentes, causades per combats, lluites o baralles. Actualment, fins i tot en uns anys tan sanguinaris com els de la primera meitat del segle xx, aquesta taxa no supera el 3 per cent.

D’altra banda, l’esperança de vida en néixer és la més alta de la història: 70 anys el 2012, més del doble que al 1900, i la taxa de mortalitat infantil, la més baixa. De cada 100 criatures nascudes l’any 1800, 43 no arribaven als 5 anys; avui, només en són 4 de cada 100. Això és així perquè durant els darrers 25 anys el progrés ha estat consistent i sostingut. De fet, durant el darrer quart de segle, cada dia hi ha hagut 137.000 persones menys vivint per sota del llindar de pobresa extrema. Avui, un captaire d’un suburbi de Sudan té un telèfon mòbil millor que l’andròmina que portava el Michael Douglas en la pel·lícula Wall Street quan feia de tauró de les finances.

Fins i tot, avui som força més intel·ligents que els nostres avantpassats. Encara que sembli sorprenent, el coeficient intel·lectual ha crescut 30 punts en 100 anys. Avui, un ciutadà mitjà obté una puntuació en un test d’intel·ligència millor que el 98 per cent dels ciutadans que van viure un segle enrere. I això, perquè la gent menja millor, és més culta i està exposada a més estímuls intel·lectuals.

En fi, qui tingui interès a carregar-se de raons per convèncer-se que aquesta és la millor època per viure, l’època amb menys amenaces, amb més coneixement, amb més benestar i amb més control sobre la natura, només li cal llegir les gairebé 2.000 pàgines de Pinker. O si prefereix una fórmula més directe, pot accedir a les estadístiques de qualsevol indicador social o econòmic del Banc Mundial o de la ocde. Veurà que la gràfica sempre acaba dient-nos el mateix: que mai com ara a la història els valors d’aquests indicadors havien estat tan bons.

Dissortadament, però, les bones notícies no interessen a ningú.

Els temps esdevenen interessants quan, en lloc de tranquil·litat, estabilitat i progrés, tenim al davant un horitzó d’incerteses, inquietuds, riscos, amenaces i, en definitiva, ens sentim indefensos davant el futur. I malauradament, els temps que ens està tocant viure són —en aquest sentit— temps força interessants…

Potser és una qüestió de percepció més que de realitat. El filòsof alemany Heidegger pensava que la història estava determinada, d’una manera radical, pels estats d’ànim dels éssers humans.

Encara que el cap i les estadístiques ens diguin que la nostra època ens hauria de semblar estable i poc interessant, el cor i la nostra percepció íntima de com van les coses, ens diuen que no, que això no és així: que la societat està immersa en una crisi important.

Segona part. Núvols a l’horitzó

La concreció més clara de la crisi a la que em refereixo és la fragilitat i delicada salut de les grans institucions, el retrocés de les llibertats civils i de la democràcia, i l’ascens dels populismes en gairebé tots els països occidentals.

L’any 2017, la revista nord-americana The Atlantic publicava a tota pàgina, en la seva portada i amb lletres ben grosses, una pregunta inquietant: “Està morint, la democràcia?”

Abans m’he referit als fets per documentar per què els temps presents són els millors per viure. Ara, donaré algunes raons per justificar el titular de The Atlantic.

El think tank The Freedom House, un observatori internacional que monitoritza l’estat de les llibertats civils al món, publica anualment una anàlisi de l’estat de la democràcia al planeta. El títol del darrer informe publicat, referit a l’any 2017, sembla que l’hagi escrit el cosí germà del redactor de The Atlantic: “La democràcia, en crisis”. Tot seguit reproduiré un parell dels destacats:

“L’any 2017”, diuen, “la democràcia fa front a la crisi més seriosa en dècades. Els trets bàsics, com eleccions lliures i netes, drets de les minories, llibertat de premsa o l’imperi de la llei, estan sota amenaça a bona part del món”. I un segon titular: “Setanta-un països han patit davallades sensibles en drets polítics i llibertats civils, i només trenta-cinc països han millorat. Això significa que, per dotzè any consecutiu, la llibertat global ha declinat”[1].

Segons una enquesta feta l’any 2017 als Estats Units, més de la meitat dels simpatitzants del president Trump pensaven que el president hauria de poder anular les decisions dels jutges amb les que no hi estigués d’acord[2].

Una altra enquesta, també en els Estats Units, mostra com la democràcia està deixant de ser una cosa rellevant per als ciutadans. Preguntats com és d’important viure sota un règim democràtic, només el 57 per cent dels nascuts als anys 80 van respondre que ho és molt. La resta vàren dir que tant els era[3]. Si anem a buscar els més joves, els mil·lennials, les xifres encara són pitjors.

Per tant, la qüestió que planteja The Atlantic —si la democràcia està morint— és del tot rellevant. I, d’entre les diverses raons d’aquesta rellevància, potser en destacaria una: l’emergència paral·lela dels populismes a Occident, la lògica dels quals és la polarització social i l’ús de la democràcia contra la pròpia democràcia.

El populisme no és un fenomen nou. Ha vingut desenvolupant-se a Europa de manera constant des del 1960, si bé és cert que, en els darrers deu anys, el seu creixement ha estat exponencial.

Segons Sitra, un think tank finès especialitzat en prospectiva,  el populisme com a discurs polític està en el seu millor moment dels darrers 30 anys, amb una representació mitjana del 14 per cent, i en creixement en bona part dels parlaments europeus[4].

De fet, segons Brookings, un dels think tanks d’anàlisi política més respectats del món, “l’ascens del populisme, bàsicament de dretes, és el desenvolupament polític més important a l’Europa del segle xxi”[5].

Des d’Estats Units, amb Donald Trump, fins a Turquia amb l’Erdogan, la Rússia de Putin, la Veneçuela de Nicolàs Maduro, l’Hongria de Viktor Orbán, la Itàlia de Matteo Salvini, la Xina de Xi Jinping, les Filipines de Rodrigo Duterte o el Brasil de Bolsonaro, la irrupció de presidents forts i radicals en les seves ideologies està conformant una coalició internacional de mutu recolzament entre il·liberals, autòcrates i petits dictadors que estan cooperant en un lent i subtil canvi de les regles del joc democràtic.

Tercera part. El per què de tot plegat

Hem vist, fins ara, per què aquests temps que ens estan tocant viure són interessants. La meva hipòtesi és que una de les causes més importants, si no la principal, d’aquest retrocés de les llibertats i els valors democràtics és la incertesa. O, millor dit, la percepció general que vivim en temps incerts.

Posaré un exemple per explicar en quin tipus de coses quotidianes es materialitza aquest lliscament des d’un model de societat estable, certa i previsible, cap a un model de societat incerta: les oposicions a notari. Però abans em referiré, breument, de la intel·ligència artificial.

Un sistema d’intel·ligència artificial és intel·ligent perquè és capaç de trobar regularitats, relacions i correlacions entre coses. Necessita quantitats enormes de dades per ser efectiu, ja que quantes més dades, més precises seran les regularitats, relacions i correlacions que detectarà.

Per exemple: la intel·ligència artificial aplicada a la visió és la capacitat de reconèixer objectes d’una certa classe entre objectes de tota mena. Tot el que necessita un sistema d’aquest tipus és una base de dades amb milers d’imatges prèviament etiquetades. És a dir, imatges de gats cadascuna amb una etiqueta que diu “gat”.

Aleshores el sistema es posa a buscar què tenen en comú totes les imatges de gats, i quan en troba una de nova, encara que sigui diferent a les que té recollides a la base de dades, és capaç d’identificar-la correctament. Ha après què és un gat i sap reconèixer un gat quan el té davant.

La part més inquietant dels sistemes d’intel·ligència artificial és que són el que s’anomenen “capses negres”. És a dir, arriben a conclusions i donen respostes sense justificar les inferències que han fet. Encerten, i per això sabem que funcionen, però no sabem realment com ho fan.

Pensem ara en el concepte d’oposició. Una oposició és un procediment de selecció transparent, on els participants saben quines són les regles del joc. En el cas dels notaris, per exemple, les proves eliminatòries fins i tot son públiques. Tenen un temari que delimita els paràmetres del que s’ha de preparar per aprovar.

Els principis que s’encarnen en el sistema de captació per oposició van més allà de la demostració de coneixements. Tenen a veure amb valors com ara la constància, l’autodisciplina, el sacrifici, la perseverança, l’esforç, l’atenció o la força de voluntat. I sobretot la transparència, que és l’altra cara de la predictibilitat.  

Ara imaginin que nodríssim un sistema d’intel·ligència artificial amb informació exhaustiva dels perfils de tots els opositors a notaries dels darrers cinquanta anys. No només dels que han acabat convertint-se en notaris, sinó de tots els que van començar a preparar les oposicions.

Suposin que poguéssim entrar en aquest sistema totes les dades d’aquests opositors reals i potencials. La seva edat, el gènere, on viuen, quants germans tenen, la professió i els estudis del pare i de la mare, l’escola on han estudiat el batxillerat i l’itinerari que van seguir, les notes que han tret durant la carrera, les optatives que han elegit, els cursos que han fet a l’estranger. I, fins i tot, algunes dades sobre la seva salut, com els nivells de colesterol o el nombre de pulsacions per minut.

Amb aquesta informació, un sistema d’intel·ligència artificial podria arribar a preveure, a cada nova convocatòria d’oposició a notaries, quins candidats tindrien més possibilitats de superar les proves. Amb els anys, s’aniria perfeccionant fins a ser capaç de preveure els resultats d’una oposició abans que es fes. Per tant, estrictament, no faria falta celebrar les eliminatòries. N’hi hauria prou a seleccionar els noms que ens digués l’algoritme entre tots els que s’hi presentessin.

El que fa un sistema d’aquesta mena és introduir incertesa en la vida de les persones. Fa que les decisions que afecten a les nostres vides cada vegada depenguin menys de nosaltres mateixos.

De l’oposició amb temaris tancats i de les proves de coneixements relacionats amb el lloc de treball, hem passat als tests de personalitat, a les entrevistes on es parla de qualsevol cosa menys de feina, a les dinàmiques de grup o, finalment, als sistemes experts equipats amb intel·ligència artificial. I cada pas endavant ha significat una volta addicional cap a la pèrdua de control de la nostra pròpia biografia.

La imprevisibilitat del nostre temps, que és el que el fa tan interessant, és el que també ens impedeix confiar que els nostres fills tindran més i millors oportunitats de prosperar que les que hem tingut nosaltres.

Cada vegada que passem sota un arc detector de metalls a un aeroport, cada vegada que ens aturem en la sortida d‘un peatge on hi ha un control policial, cada vegada que sentim recomanacions de fer-nos un pla de pensions perquè el sistema públic no podrà fer front a l’envelliment de la població, o cada revisió mèdica que l’empresa ens recomana fer, més que donar-nos tranquil·litat, el que ens dona és més incertesa.

Aquesta incertesa, que s’estén cada vegada a més àmbits de la nostra vida, s’expressa en nosaltres sota la forma d’una emoció: la por.     

La Gran Recessió que va començar el 2008 ha posat davant els nostres ulls la volatilitat de tot allò que semblava estable, sòlid i durador.

La Fundació World Economic Forum, que és la que organitza anualment la cimera mundial de Davos, ja fa anys que va repetint que les capacitats que demandarà el mercat tindran a veure amb l’adaptabilitat i l’aprenentatge permanent.

L’ocde, per la seva banda, va publicar un informe[6] sobre les habilitats que els governs haurien de promoure entre els seus ciutadans. La recepta: els adults contínuament haurien d’anar adaptant les seves capacitats i habilitats a la realitat canviant.

Tot això no fa altra cosa que injectar pressió a les persones. A més, tot i els beneficis que sens dubte ha portat la globalització, també ha generat autèntics leviatans corporatius d’àmbit multinacional, que intensifiquen la sensació de pèrdua de control de la ciutadania.

D’acord a un informe de les Nacions Unides, del que se’n feia ressò un article del Financial Times, a qualsevol país del món, les exportacions de les 10 empreses que més vénen a l’estranger acumulen en mitjana, el 42% de totes les exportacions del país en qüestió. A tot arreu les empreses són cada cop més grans.     

Vist tot aquest panorama, no ens ha d’estranyar que els ciutadans es plantegin, legítimament, si en lloc de ser ells els qui hagin d’estar canviant tota la vida, potser no seria més intel·ligent canviar les regles del joc per fer-los la vida més tranquil·la. En definitiva, que es preguntin què es podria fer per fer la vida, novament, una mica menys interessant i una mica més avorrida. Una mica més “sota control”.

Precisament el mantra més repetit entre totes les propostes populistes és “recuperar el control”. Atacar la incertesa. Els líders populistes es refereixen a un control que avui està en mans, diuen, de les elits, les plutocràcies, els empresaris o els immigrants. Però el que és important no és el terme “recuperar”, que sempre fa referència a una posició reaccionària, sinó el terme “control”.

La incertesa es combat amb control. I aquest control no té per què donar-lo la força, ni la retallada de drets, ni la seguretat policial, ni l’aïllament i l’autocràcia. El control, o la seguretat davant les incerteses, el proveeixen les institucions democràtiques fortes.

Amb aquesta idea entrem en la quarta i última part d’aquesta reflexió.

Quarta part. I ara què?

Un dels analistes polítics més importants dels Estats Units, Fareed Zakaria, va publicar un article[7] al Washington Post que es titulava així: “Prou de tenir por de més govern. És exactament el que ens fa falta”.

Davant la incertesa dels nostres temps, ens calen institucions, de tota mena, que garanteixin els drets polítics i  socials que permetin a la ciutadania viure tranquil·la.

Segons el think tank Sitra, al que abans m’he referit, hi ha tres factors que expliquen el creixement actual del populisme[8] a Europa:

  • El primer és la gestió de la immigració, en particular, la dels immigrants de religió musulmana. De manera consistent des del 1990, els europeus expressen, en diverses enquestes, com a mínim el seu escepticisme sobre els beneficis de la immigració. I els populismes s’alimenten d’aquesta percepció de conflicte entre cultures.
  • El segon factor és la descomposició de la classe mitjana. Segons el politòleg nordamericà Francis Fukuyama, una classe mitjana pròspera i rica és la clau de volta d’una democràcia forta i estable. Pel contrari, un societat econòmicament molt polaritzada és un brou de cultiu esplèndid pels moviments que pretenen erosionar la democràcia.

El diari “El País” va publicar una entrevista amb el sociòleg alemany Oliver Nachtwey. Aquest jove sociòleg explicava el seu exitós concepte de “modernización regresiva”.

Ve a dir que a la història, no sempre s’avança cap endavant, i descrivia com “l’ascensor social” que funcionava a Europa des de la Segona Guerra Mundial, ara està espatllat. Hi ha més treballadors qualificats i més dones treballant. Però hi ha més desigualtat i més precarietat, sobretot per a elles.

Hi ha una nova classe social, la dels sous baixos, que ha de viure a les perifèries, en pisos més petits, tarda més en arribar a la feina i no es pot permetre fer la vida de les classes mitjanes, ni anar als restaurants d’alimentació saludable, ni portar els seus fills a bones escoles privades ni a cursos d’anglès o de música.

I molts d’aquests treballadors, diu en Nachtwey, passen a ser votants de l’Alternativa per Alemanya, el partit d’extrema dreta. Però ells no n’eren els seus “clients” originaris, perquè aquest partit va ser fundat com a un partit liberal i burgès en contra de l’euro. La precarietat laboral fa democràcies més precàries.

  • El tercer factor que afavoreix el populisme és la desconfiança i insatisfacció amb les institucions, els governs i els partits polítics convencionals. En aquest sentit, cal destacar que, durant els darrers deu anys, l’Eurobaròmetre mostra una caiguda sostinguda de la confiança en la Unió Europea i en els parlaments i governs nacionals.

Vull referir-me a aquest tercer punt. L’evolució de certes llibertats i les institucions a Europa ha estat desequilibrada. La integració europea ha permès l’eclosió del moviment de mercaderies, de capitals i de persones. Però no ha anat acompanyada d’una integració política. Aquest ha estat un error monumental del projecte europeu.

La Unió Europea és un exemple de manual de com la manca d`institucions polítiques comunes, fortes, integrades i democràtiques ha obert un espai d’oportunitat a propostes polítiques reaccionàries, que ofereixen aquesta estabilitat que el club europeu no ha sabut proveir.

Històricament, la democràcia i l’estat de benestar han portat als països desenvolupats un conjunt de solucions per fer front a les incerteses humanes. Han proveït un sistema de sanitat universal, uns sistemes de previsió social, com les pensions, i unes plataformes de progrés personal, com l’educació. I això ha passat, amb més o menys profunditat i abast, des dels Estats Units fins als països escandinaus.

Aquests sistemes, però, comencen a mostrar símptomes d’esgotament. L’educació pública és incapaç de garantir un accés en condicions competitives al mercat de treball; els sistemes de previsió públics i privats estan sotmesos a tensions terribles pels condicionaments demogràfics, i els sistemes de salut tenen en l’horitzó una població cada cop més envellida, amb més esperança de vida, i una medicina personalitzada que promet multiplicar els costos dels tractaments (per a qui s’ho pugui permetre).

De fet, la població a Espanya està en un inexorable procés d’envelliment, que farà duplicar l’actual despesa pública en relació al col·lectiu de gent gran, segons dades de la Airef i Eurostat. La taxa de dependència passarà de l’actual 25% a entre un 50% i un 60% l’any 2050. La taxa de dependència és el pes de la població de menys de 16 anys i la de més de 65 anys, respecte el total. Són les persones que no estan en edat laboral i que, per tant, depenen de la població activa.

Al mateix temps, es produirà un augment de l’esperança de vida fins els 87 anys en el 2050 (avui és de 83 anys).

Els Estats occidentals no tenen, avui, instruments adequats per fer front als reptes que tenen al davant, i recorren a l’endeutament per sortir del pas. Però aquest recurs, si no és puntual, és una forma insostenible de fer polítiques públiques.

Tot això fa que el futur sigui cada dia més incert, i aquesta incertesa inquieta cada cop més als ciutadans.

L’Estat del Benestar va sorgir com a resposta per resoldre les problemàtiques socials del segle xx. Durant molts anys, va ser un instrument molt poderós per fer front a les inquietuds plantejades per la democràcia, la llibertat i el lliure mercat. Avui, ens hem de plantejar si, tal com es va dissenyar en el seu moment, no s’haurà fet vell. I això implica que si no volem renunciar-ne, hem de repensar un Estat del Benestar que trobi noves fórmules de proveir estabilitat, certeses i confiança en el futur als ciutadans.

En definitiva, que faci de contrapès als nous reptes, singulars, als que han de fer front avui la democràcia, les llibertats i el mercat.

[1] https://freedomhouse.org/report/freedom-world/freedom-world-2018

[2] The Threard of Tribalism. The Atlantic, Octubre 2018.

[3] https://www.washingtonpost.com/news/wonk/wp/2016/12/08/yes-millennials-really-are-surprisingly-approving-of-dictators/?utm_term=.e900fff9e073

[4] The era of populism. Seasonal fluctuation or permanent change? https://www.sitra.fi/en/articles/era-populism-seasonal-fluctuation-permanent-change/

[6] http://www.oecd.org/education/skills-beyond-school/oecd-skills-outlook-2017-9789264273351-en.htm

[7] https://www.washingtonpost.com/opinions/stop-being-afraid-of-more-government-its-exactly-what-we-need/2017/09/07/e362177a-940a-11e7-89fa-bb822a46da5b_story.html?utm_term=.f9d46cc7cb02

[8] The era of populism. Seasonal fluctuation or permanent change? https://www.sitra.fi/en/articles/era-populism-seasonal-fluctuation-permanent-change/

Subscrigui's a la nostra newsletter

More
insights